PAÍS
URBÀ.

Ara bé, a la conferència de Cambó
hi havia tres línies d’arguments econòmics que, aparentment, eren
sòlids. El primer argument tindria —i segueix tenint— un cert èxit:
Barcelona (quasi un milió d’habitants) era un cap massa gran per a un
cos, Catalunya (dos, tres milions d’habitants), massa petit. La resposta
de Crexells fou contundent: el que compta és el pes relatiu de la
població urbana. A Catalunya hi havia 10 ciutats amb més de 20.000
habitants: Lleida, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Badalona,
Barcelona, Tarragona, Reus i Tortosa. Això significava que, al Principat
de Catalunya, un 42% de la població era urbana, car vivia a ciutats
grans. Crexells donava, ràpidament, altres xifres d’estats independents
d’èxit: a Holanda la població urbana era el 43% del conjunt, a Suïssa el
41%, a Àustria el 37%.

Seguint amb les xifres, Crexells afegia a la
llista de les 10 ciutats de més amunt les 8 ciutats amb més de 20.000
habitants dels «països actualment espanyols de llengua catalana»:
Castelló de la Plana, València, Alzira, Alcoi, Elx, Oriola, Alacant i
Palma de Mallorca. En aquest supòsit, la població urbana fóra el 34% de
la total. Semblant al 34% de Bèlgica o al 31% de Dinamarca.

La
segona línia argumental assajava de respondre a una qüestió clau: quins
serien els mercats dels productes catalans i dels productes espanyols
l’endemà de la independència? Segons el raonament de Joan Crexells, «el
senyor Cambó ha fet notar que interessa molt més a Espanya conservar el
mercat català per als seus productes, que a nosaltres el mercat espanyol
per als nostres». La raó és simple: «En cas d’una independència,
Catalunya (i València i Mallorca) ens emportaríem una part considerable
de l’actiu d’Espanya en el comerç internacional.»

Les economies de
l’Arc Mediterrani eren el 1923 —i són el 2010— molt més exportadores:
teixits, gènere de punt, cuir i pell, suro, fruites, vins i caves,
llibres i paper, fàrmacs, materials de construcció. El problema greu
seria per a una economia tan poc exportadora com l’espanyola, si, a més,
tenia problemes per vendre als nous països independents de l’Arc
Mediterrani.

UN 11% SERVEIX EL 23%.

La tercera argumentació es centrava en les balances
fiscals interiors de l’Estat espanyol. Catalunya, amb un 11% de tota la
població espanyola, subministrava el 23% dels ingressos de l’Estat. Els
Països Catalans, amb el 20% de la població, el 31%. Això «significa que,
si un dia la Catalunya estricta fos independent, l’Estat català podria
atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’Estat
espanyol. I si no fos la Catalunya estricta, sinó la Catalunya gran, els
podria atendre amb un 50% més».