Busca-raons

Joan Blanch

meteorit — Thu, 08 Jul 2010 12:28:07 +0000

Fa unes setmanes vaig assistir a una magnífica presentació d’un manifest que ja he esmentat al darrer post. Em va impressionar el discurs de l’exalcalde socialista de Badalona. No coneixia ni la seva trajectòria vital ni la seva fermesa.

Joan Maragall: “No has sentit dir mai allò que: si tal cosa succeís fins les pedres s’alçarien…”

meteorit — Sun, 04 Jul 2010 21:21:45 +0000

És interessant observar algunes semblances entre certs moments històrics.

"L’alçament", article de Joan Maragall (13-IV-1907)

Vine-ho a veure -m’ha dit l’amic-; és una cosa que mai s’ha vist ni potser se tornarà a veure mai més. La gent va de poble en poble a grans corrues; els del camp acuden al poblat amb les dones i els fills; els dels racons de muntanya ho senten dir i també en volen la seva part: tothom la vol la paraula redemptora; i els que tenen el do de vibrar-la vivament, van de poble en poble desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo mateix que feien els taumaturgs a l’Edat Mitjana.
Les passions polítiques han sigut ofegades com un nores sota aquesta rierada patriòtica. Aquest fet, que és el que majorment ha escandalitzat als fariseus de partit o de conveniència, és el signe sagrat d’aquesta. causa, és lo que fa la seva grandesa. Arriba el duc de Solferino, el carlí major de Catalunya, i qui l’espera en l’estació?: tres-cents republicans que l’aclamen; i a on va com a primer hostatge?: al centre republicà invadit per centenars de carlins. I des d’on pontifica el pontífex republicà, aquest vell flamejant de la idea nova, el castellà gloriés?: des del balcó del círcol catalanista rodejat de carlins, i les veus aclamadores se fonen en un sol esclat al toc de foc de la seva paraula. Ara sí que ha trobat la seva república aquest gran somniador, la veritable, a on hi és tothom. I aquest bon pagès d’en Raventòs, quin nou empelt ha trobat que les encontrades acuden al voltant seu i converteix tota gram en planta fecunda? Aquest empeltador de ceps se’ns és tornat un empeltador d’homes, amb el rústec verb català que amb admirable senzillesa els anuncia. I veuràs l’elegant de ciutat, de vida fins ara refinadament ociosa, alçar-se transformat entre pagesos i pastors, meravellat de la seva pròpia eloqüència, revelat de nou a si mateix com a germà de les multituds, esborronant-les amb l’alè d’una eloqüència impensada.

Hauries vist al principi aquesta gent del camp, desconfiats de son natural, avars de son sentiment per la duresa de sa lluita per la vida amb la terra, entrar en el recinte de l’oratòria amb la mirada de través i una freda rialleta als llavis. Però de mica en mica la paraula penetrava en ells, i les cares se’ls anaven trasmudant, perdien el color; el sentiment de pàtria, tan endins del seu cor i per això tan pur i tan fort, començava a derramar-se’ls per totes les entranyes, i ells tremolaven, s’encenien sos ulls i… oh, miracle! a la fi ploraven. Ploraven! Jo els he vist plorar… Vine-ho a veure!

Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres son veritable sentit al posar-la en contacte amb el poble que en duia el secret a l’ànima. I quan una paraula pren son veritable sentit, el popular, quan se torna viva, llavores es quan obra la potència creadora del verb, el fiat diví, i no hi ha potència humana que l’aturi.
Suposem que un candidat centralista hagi dit: “si no gano por los votos, ganaré por los màusers”. Ai! malaurat! Quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels màusers? Els màusers foraden parets, foraden homes, maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d’això; i en prenen un increment; la sang vessada els dóna una realitat, que pobre d’aquell que s’hi trobi al davant d’una paraula ensagnada! Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a entendre una paraula!

Solidaritat és la terra, ho sents? és la terra que s’alça en els seus homes. No has sentit mai dir alló de: ”si tal cosa succeés, fins les pedres s’alçarien” ? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d’una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: així és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava.

Sempre me’n recordo de lo que tantes vegades m’havia dit don Joan Mañé: “El dia en què Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei.” Doncs, que n’estaria de content al veure que aquells quaranta diputats són els que ara anem a buscar! I si en aquelles eleccions memorables en què per primera vegada lluità i triomfà el catalanisme amb quatre o cinc diputats per Barcelona ell ja hi posà tant el coll que determinà o accentuà segurament la gran girada de la nostra burgesia, què no faria ara al sentir la immensa arrencada de Catalunya en pes, i al veure de carn i ossos aquells quaranta diputats de què ell parlava com d’un bell somni? perquè, és clar que ell no podia pas pensar que tots quaranta diputats fossin del seu partit, ni d’un partit sol; sinó que entenia que d’aquests diputats cadascú tindria la seva especial manera de pensar, però que el seu llaç d’unió seria l’amor i la fidelitat a la terra.

Doncs, quina altra cosa que això és la Solidaritat? Si no vingués la mancança de sentit moral des de fora o la desnaturalització d’alguns de dintre a voler fer falsa la representació de Catalunya a les Corts, no caldrien pas aquestes avinences,aquesta organització, aquests contubernis que tant escandalitzen als que en tota sa vida política no han fet ni fan altra cosa que pactar amb el dimoni si els convé, i no pas per un fi sant com és el nostre.

Si no fos així, no caldria sinó encomanar a cada partit que triés un candidat ben seu,però ben català de naturalesa o de cor, i anar a la sort de qui guanyés havent-hi la seguretat de que sempre guanyaria Catalunya. Però ara això no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heu’s aquí la necessitat de la unió, de l’avinença, del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d’una terra! Sagrat montón el de tots els fills d’una mare! Sols d’aquests, montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d’independència o reconquista més glorioses, les creuades de tota mena i, sobretot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón!

No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? és un alçament…

Joan Maragall: “No has sentit dir mai allò que si tal cosa succeís fins les pedres s’alçarien…”

meteorit — Sun, 04 Jul 2010 21:21:41 +0000

És interessant observar algunes semblances entre certs moments històrics.

"L’alçament", article de Joan Maragall (13-IV-1907)

Vine-ho a veure -m’ha dit l’amic-; és una cosa que mai s’ha vist ni potser se tornarà a veure mai més. La gent va de poble en poble a grans corrues; els del camp acuden al poblat amb les dones i els fills; els dels racons de muntanya ho senten dir i també en volen la seva part: tothom la vol la paraula redemptora; i els que tenen el do de vibrar-la vivament, van de poble en poble desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo mateix que feien els taumaturgs a l’Edat Mitjana.
Les passions polítiques han sigut ofegades com un no res sota aquesta rierada patriòtica. Aquest fet, que és el que majorment ha escandalitzat als fariseus de partit o de conveniència, és el signe sagrat d’aquesta causa, és lo que fa la seva grandesa. Arriba el duc de Solferino, el carlí major de Catalunya, i qui l’espera en l’estació?: tres-cents republicans que l’aclamen; i a on va com a primer hostatge?: al centre republicà invadit per centenars de carlins. I des d’on pontifica el pontífex republicà, aquest vell flamejant de la idea nova, el castellà gloriós?: des del balcó del círcol catalanista rodejat de carlins, i les veus aclamadores se fonen en un sol esclat al toc de foc de la seva paraula. Ara sí que ha trobat la seva república aquest gran somniador, la veritable, a on hi és tothom. I aquest bon pagès d’en Raventòs, quin nou empelt ha trobat que les contrades acuden al voltant seu i converteix tota gram en planta fecunda? Aquest empeltador de ceps se’ns és tornat un empeltador d’homes, amb el rústec verb català que amb admirable senzillesa els anuncia. I veuràs l’elegant de ciutat, de vida fins ara refinadament ociosa, alçar-se transformat entre pagesos i pastors, meravellat de la seva pròpia eloqüència, revelat de nou a si mateix com a germà de les multituds, esborronant-les amb l’alè d’una eloqüència impensada.

Doncs, quina altra cosa que això és la Solidaritat? Si no vingués la mancança de sentit moral des de fora o la desnaturalització d’alguns de dintre a voler fer falsa la representació de Catalunya a les Corts, no caldrien pas aquestes avinences, aquesta organització, aquests contubernis que tant escandalitzen als que en tota sa vida política no han fet ni fan altra cosa que pactar amb el dimoni si els convé, i no pas per un fi sant com és el nostre.

Si no fos així, no caldria sinó encomanar a cada partit que triés un candidat ben seu, però ben català de naturalesa o de cor, i anar a la sort de qui guanyés havent-hi la seguretat de que sempre guanyaria Catalunya. Però ara això no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heu’s aquí la necessitat de la unió, de l’avinença, del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d’una terra! Sagrat montón el de tots els fills d’una mare! Sols d’aquests, montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d’independència o reconquista més glorioses, les creuades de tota mena i, sobretot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón!

No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? és un alçament…

Mireu sinó com recull aquest esperit el Manifest del 12 d’abril impulsat pels insignes Mosiès Broggi, Heribert Barrera, Oriol Domènech, Joan Blanch, Antoni M. Badia i Agústí Bassols.

La viabilitat de la independència segons Joan Crexells (1923)

meteorit — Sun, 20 Jun 2010 09:35:15 +0000

Fa cert temps que vaig consultar alguns escrits de l’obra completa d’aquest immens -i prematurament desaparegut- filòsof, economista, assagista i traductor. Un magnífic article de Francesc Roca ens resumeix allò que Joan Crexells va escriure al diari la Publicitat l’any 1923 en una sèrie de quatre articles. La seva intenció era la de raonar sòlidament la viabilitat econòmica de Catalunya com a Estat, en un moment en què semblava inassumible una possible pèrdua del mercat espanyol. Però mireu com Crexells respon argumentadament la tesi del catalanisme tradicional.

LA VIABILITAT DE LA INDEPENDÈNCIA

18/06/10 14:00

-

Francesc Roca. PROFESSOR DE POLÍTICA ECONÒMICA DE LA UB

Joan Crexells i Vallhonrat Foto: llibre "Joan Crexells, obra completa", La Magrana, 1996, 4 v.

«Si un dia la Catalunya estricta fos independent, l’Estat català
podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’Estat
espanyol», raonava Joan Crexells

Ens hem d’habituar a pensar en la possibilitat d’una independència.
Hi ha molta gent que em dirà de seguida que, en això, hi ha pensat molt.
Però, si volem ésser sincers amb nosaltres mateixos, hem de dir
obertament que, en aquesta possibilitat, gairebé ningú no hi ha pensat
seriosament.» Així començava, el febrer de 1923, una extraordinària
sèrie de quatre articles de Joan Crexells, economista i assagista, al
diari La Publicitat.

La sèrie era una resposta a una
conferència de Francesc Cambó del gener de 1923 titulada L’endemà de
festes. Cambó, assagista, polític i empresari, hi analitzava les
possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent. D’entrada,
Crexells el felicitava: «El senyor Cambó ha estat l’únic que ha adduït
seriosament una sèrie d’arguments econòmics que demostren, segons ell,
el greu perill d’una independència tant per a Catalunya com per a
Espanya.» Només una queixa: «Hom desitjaria que el senyor Cambó hagués
tractat aquest problema tan fonamental amb la mateixa extensió que ha
tractat el problema dels ferrocarrils o de l’ordenació bancària.» Segons
Crexells, la relativa brevetat del tractament era deguda a l’«horror»
que produïa la idea d’independència.

PAÍS
URBÀ.

Ara bé, a la conferència de Cambó
hi havia tres línies d’arguments econòmics que, aparentment, eren
sòlids. El primer argument tindria —i segueix tenint— un cert èxit:
Barcelona (quasi un milió d’habitants) era un cap massa gran per a un
cos, Catalunya (dos, tres milions d’habitants), massa petit. La resposta
de Crexells fou contundent: el que compta és el pes relatiu de la
població urbana. A Catalunya hi havia 10 ciutats amb més de 20.000
habitants: Lleida, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Badalona,
Barcelona, Tarragona, Reus i Tortosa. Això significava que, al Principat
de Catalunya, un 42% de la població era urbana, car vivia a ciutats
grans. Crexells donava, ràpidament, altres xifres d’estats independents
d’èxit: a Holanda la població urbana era el 43% del conjunt, a Suïssa el
41%, a Àustria el 37%.

Seguint amb les xifres, Crexells afegia a la
llista de les 10 ciutats de més amunt les 8 ciutats amb més de 20.000
habitants dels «països actualment espanyols de llengua catalana»:
Castelló de la Plana, València, Alzira, Alcoi, Elx, Oriola, Alacant i
Palma de Mallorca. En aquest supòsit, la població urbana fóra el 34% de
la total. Semblant al 34% de Bèlgica o al 31% de Dinamarca.

La
segona línia argumental assajava de respondre a una qüestió clau: quins
serien els mercats dels productes catalans i dels productes espanyols
l’endemà de la independència? Segons el raonament de Joan Crexells, «el
senyor Cambó ha fet notar que interessa molt més a Espanya conservar el
mercat català per als seus productes, que a nosaltres el mercat espanyol
per als nostres». La raó és simple: «En cas d’una independència,
Catalunya (i València i Mallorca) ens emportaríem una part considerable
de l’actiu d’Espanya en el comerç internacional.»

Les economies de
l’Arc Mediterrani eren el 1923 —i són el 2010— molt més exportadores:
teixits, gènere de punt, cuir i pell, suro, fruites, vins i caves,
llibres i paper, fàrmacs, materials de construcció. El problema greu
seria per a una economia tan poc exportadora com l’espanyola, si, a més,
tenia problemes per vendre als nous països independents de l’Arc
Mediterrani.

UN 11% SERVEIX EL 23%.

La tercera argumentació es centrava en les balances
fiscals interiors de l’Estat espanyol. Catalunya, amb un 11% de tota la
població espanyola, subministrava el 23% dels ingressos de l’Estat. Els
Països Catalans, amb el 20% de la població, el 31%. Això «significa que,
si un dia la Catalunya estricta fos independent, l’Estat català podria
atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’Estat
espanyol. I si no fos la Catalunya estricta, sinó la Catalunya gran, els
podria atendre amb un 50% més».

La formació de Joan Crexells

Segons Josep Pla,
Joan Crexells i Vallhonrat (Barcelona, 1896-1926) va ser «el primer que
féu referència a l’escola de Cambridge (Pigou, Marshall, Keynes)… i, a
més, coneixia la pràctica microscòpica de l’economia perquè era fill de
botiguer». Va néixer a Barcelona, va estudiar comerç i batxillerat a
Barcelona, filosofia, grec i dret a les universitats de Barcelona i
Berlín, i estadística a Munic i Londres.

No n’hi prou amb la felicitat, exigim eufòria… (Mazoni)

meteorit — Sun, 13 Jun 2010 13:46:04 +0000

D’un to més "fosc", la cançó del grup bisbalenc Mazoni, amb Jaume Pla al capdavant, m’ha sorprès molt. Mazoni és un dels molts nous grups catalans que estan trepitjant fort en l’escena musical i que, davant les dificultats discogràfiques, aposten per difondre’s a la xarxa i per fer moltes actuacions en directe.

Versió de While My Guitar Gently Weeps

meteorit — Sun, 13 Jun 2010 13:33:40 +0000

Vicent Partal m’ha permès trobar una versió molt bona de la cançó del desaparegut George Harrisson "While my guitar gently weeps". Interpretada per G. Harrisson, Ringo Starr, Eric Clapton, Phil Collins…

Menys obres als carrers i més diners contra la pobresa

meteorit — Sun, 06 Jun 2010 20:37:24 +0000

Acabo d’arribar de fer un passeig pel centre de Barcelona. És diumenge i hi ha tres coses que destaquen molt: els turistes, les persones que passen gana i les obres als carrers. A la Plaça de Catalunya, mentre caminava a poques passes d’uns turistes nòrdics un home d’uns seixanta anys, força gras, amb barba, remenava una paperera. N’ha tret un os i l’ha rossegat tant com ha pogut.

He agafat el carrer Casp i he arribat fins al Passeig de Sant Joan. L’estan fent nou, com passa amb tants altres carrers l’estat dels quals no ho requereix especialment. Quants milions d’euros està gastant el consistori barceloní en asfalt i pedra? No és el moment de plantar-se, enviar a la merda el Pla ZP i els mils d’euros en partides pressupostàries absurdes i ajudar a què molta gent tingui una vida mínimament digne? Persones que veiem tots els dies i altres persones que no veiem però que a casa seva amb prou feines poden portar-hi alguna cosa per menjar…

Article recomanat: “No hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica”

meteorit — Thu, 20 May 2010 10:13:39 +0000

No hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica

Josep Pinyol, historiador i empresari.

Espanya, sense les exportacions i els impostos de Catalunya, és com Grècia, i davant la crisi grega Europa ha obligat el Govern espanyol ha retallar el seu pressupost en 15.000 milions d’euros. Sense constituir-se com Estat de la Unió Europea Catalunya no sortirà de la crisi. Ens trobem en una crisi estructural, que deriva de la incapacitat espanyola d’integrar-se a la Unió monetària. Per aquesta raó la crisi econòmica és la raó més poderosa per a separar-nos d’Espanya.

El Regne d’Espanya, l’any 2007, tenia un superàvit de 12.098 milions d’euros mentre que l’any passat va demanar prestats 99.845 milions. En només dos exercicis els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les despeses s’han disparat 53.000 milions. En els primers anys de l’euro el creixement espanyol s’ha basat en un endeutament extraordinari, sense invertir en l’economia productiva. Ara es troba amb 4 milions d’aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i socials obsoletes.

L’any 2008 la crisi financera internacional va tallar el flux de crèdits de 100.000 milions d’euros anuals des de l’exterior a les caixes i bancs espanyols. Aquests diners finançaven el dèficit de la balança de pagaments, que va assolir el 10% del PIB. Aquest estroncament va finiquitar el model de creixement d’Espanya des de la desaparició de la pesseta, basat en l’expansió immobiliària i del consum, sense la seva contrapartida en la producció. Un exemple: es van arribar a vendre un milió i mig d’automòbils, però no es va obrir cap fàbrica nova i la producció no va superar el milió que es creaven abans de l’entrada a la Unió Monetària. L’enorme dèficit pressupostari espanyol dels darrers dos anys s’ha substituït dels milers de milions d’euros anuals de l’estranger. Però la crisi del deute de Grècia ha estroncat aquesta segona font de finançament d’un consum intern espanyol que supera les seves possibilitats.

Catalunya només tornarà a crear empreses i llocs de treball quan es tregui de sobre l’enorme llast que representa l’Estat espanyol. Perquè té una base productiva tocada però no enfonsada, com ho demostren les seves exportacions que suposen el 28% del total espanyol. En canvi l’oligarquia econòmica, política i mediàtica que controla l’Estat espanyol és estructuralment incapaç d’afrontar els canvis necessaris perquè l’economia sigui competitiva dins la Unió Europea en l’entorn d’un mercat globalitzat. Només cal tenir present els següents punts:

a) L’Estat espanyol no pot devaluar la seva moneda. Aquesta era la solució tradicional que permetia recuperar la competitivitat perduda en els anys d’eufòria. Formar part de l’euro significa que la competitivitat només es pot recuperar amb innovació empresarial. Aquesta realitat fa esclatar tots els antagonismes entre la cultura de l’oligarquia empresarial espanyola i la xarxa catalana d’empreses productives catalanes.

b) La modernització econòmica d’Espanya ha estat superficial. Els hàbits de consum públic i privat s’han situat a nivell europeus, però la producció s’ha mantingut a regions senceres de la península sense indústria ni turisme internacional. Els catalans tenim una estructura productiva com Alemanya i d’altres països, que sustenta el nivell de vida assolit en els darrers anys. En canvi Espanya no té aquesta base productiva com Grècia o Portugal i viuen per sobre de les seves possibilitats.

c) La monarquia constitucional ha creat un Estat monstruós, que ha duplicat i triplicat els nivells d’administracions. Un exemple ja antic és la duplicitat de cadenes de comandaments de la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”. A Extremadura una de cada quatre persones actives viu dels pressupostos públics. En canvi a Catalunya el nombre de funcionaris està per sota de la mitjana europea. Només la independència pot eliminar de cop aquesta multiplicitat de nivells administratius.

d) La manca de cohesió social i nacional. El règim constitucional espanyol és caracteritza per la desafecció dels ciutadans envers els polítics, les institucions i els agents socials. La mentida, la manipulació dels mitjans i la corrupció han creat unes societats immobilistes, petrificades, en les que ningú es refia de ningú i tothom vol preservar els avantatges adquirits. En aquesta societat els catalans constituïm l’enemic interior, l’únic factor de cohesió de l’opinió pública espanyola.

La crisi de 1898 va posar de manifest l’obsolescència de l’oligarquia espanyola de la Restauració. La societat catalana va reaccionar i va fer esclatar el catalanisme autonomista del segle XX. La crisi actual farà conscient l’opinió pública catalana que no hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica. El retorn al creixement i la creació d’empreses i llocs de treball exigeix que Catalunya sigui un Estat membre de la Unió Europea.

Article publicat a Tribuna.cat el dilluns 17 de maig de 2010.

Josep Pinyol és autor, entre d’altre obres, de "Declaració unilateral d’independència. Catalunya, estat de la Unió Europea", publicada recentment.

Article recomanat: “No hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica”

meteorit — Thu, 20 May 2010 10:11:39 +0000

Vaig escoltar recentment -però abans de l’afer grec i de l’ordre d’afrontar la crisi que ha rebut el president espanyol des d’instàncies internacionals- la conferència d’un economista català que treballa per la Unió Europea. Afirmava que la integració econòmica d’Europa era completa, a diferència de la política. Vaig quedar sorprès per aquesta afirmació, així que vaig intervenir en el debat posterior preguntant-li si és que m’equivocava o és que el cert és que no hi ha un mercat laboral regulat de forma comuna a tot Europa, ni una política fiscal definida pel conjunt d’estats, ni un sistema de pensions homologable, ni un tractament igual respecte els serveis bàsics (incloent accés a les noves tecnologies…). Em va dir que evidentment no, que això no existeix, però que s’ha avançat molt.

La meva reflexió cap a l’audiència de la sala va ser clara: la lloança d’Europa no ha de servir, especialment als catalans, per oblidar-nos que paradoxalment en el món globalitzat d’avui només progressa la societat que s’ha dotat d’un estat com cal, que ha desenvolupat un sistema productiu eficient i modern i que ha usat els beneficis que li ha reportat per a fer millores socials que és capaç de pagar-se. Els catalans no el tenim aquest estat malgrat que ens el podem pagar si recaptem els nostres impostos i si la gent altament preparada que tenim (com ben segur que és el conferenciant que havia anat a escoltar) els usa per desenvolupar les potencialitats immenses del nostre país. Només amb 22.000 milions d’euros que cada anys són expoliats de les empreses i els treballadors catalans (i que no han creat mai autosuficiència econòmica en els territoris espanyols receptors, sinó més catalanofòbia i més lladrocidi) tindríem un pla de rescat anual com el que se li farà a Grècia, però no havent de retornar-los a ningú, perquè és riquesa creada al propi país.

La rèplica del conferenciant va ser dir que s’havia d’esperar com evolucionaria el procés d’ampliació interna amb el cas d’Escòcia. I és que em sembla que tothom ja accepta que, també dins Europa, ens cal%2

Samaranch i el cas Garzón (o la incoherència d’uns progres oficials en caiguda lliure)

meteorit — Thu, 22 Apr 2010 12:02:44 +0000

Samaranch a Barcelona l’any 1974 fent la salutació feixista, en exercici del càrrec de president de la Diputació de Barcelona. Font.

És tota una lliçó veure la unanimitat en els elogis a la persona de J.A. Samaranch arran de la seva mort. És clar, això a Catalunya. El New York Times no fa ben bé el mateix en molts passatges d’aquest article, on queda clar que la seva posició dins l’esport mundial es deu als seus alts càrrecs dins el règim franquista i on tampoc no s’està d’esmentar punts ben foscos en la seva gestió al COI. I és que no per res va ser un falangista actiu, dels pocs que anaven amb el braç alçat encara l’any 1974, tal i com recull la fotografia que precedeix aquestes paraules.

Però l’aspecte fonamental és veure com el progressisme oficial del país (que lamentablement ja inclou tots els partits dits d’esquerra presents en el Parlament i les seves entitats, mitjans de comunicació, fundacions i organismes governamentals afins) elogia la seva figura basant-se en el seu paper com a persona que va donar a Barcelona uns Jocs Olímpics. No m’estranya que el Partit Socialista, que ha viscut d’aquest esdeveniment durant els seus darrers 25 anys en el poder de la ciutat i la Diputació de Barcelona n’estigui content, especialment els seus més sinistres dirigents. Per exemple, Narcís Serra, exalcalde de la ciutat i exministre de defensa, que ha acumulat desenes de càrrecs polítics, com el d’actual president de Caixa Catalunya, ajudat per aquest regal del sr. Samaranch. El que ja és sorprenent és l’actuació d’altres polítics que es vanaglorien del seu progressisme -i l’exploten electoralment tant com poden-, o bé la del món acadèmic i intel·lectual català que, si no complementa aquests elogis, calla, sense estalviar-se caure, doncs, en la mateixa incoherència.

L’element quasi patètic és que el fet luctuós coincideix en el temps amb proclames enceses d’aquesta mateixa olla progressista en defensa del jutge Baltazar Garzón (a la foto), imputat per voler investigar les causes del franquisme. Resulta, doncs, que els mateixos que s’exclamen contra aquest acte antidemocràtic i contra la demanda presentada pel partit Falange i altres grups d’ultradreta, no condemnen, ni esmenten tant sols, el currículum d’aquest insigne falangista que mai no s’ha penedit públicament de cap de les seves actuacions (les quals arriben, fins a la Transició, com a president de la Diputació franquista de Barcelona, que ocupava l’històric el Palau de la Generalitat on avui mateix el govern català progressista i antifranquista n’exposa el cos com a homenatge). El jutge José Maria Mena (que ja llueix des de fa dos dies la Medalla de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya), en un acte recent a la UB de Barcelona en favor de Garzón -i segons un diari afí als seus plantejaments- va dir que no s’ha de tenir en compte la llei d’amnistia, "que és preconstitucional" i que va ser copiada de diverses dictadures llatinoamericanes. (N’he inclòs dues fotografies, una on es veu la cúpula major del PSC, amb l’exalcalde que li ha d’estar més agraït; mentre en l’altre dues víctimes del franquisme demanen que siguin jutjats els responsables dels crims de la dictadura…!).

Resta, doncs, preguntar-nos: és possible elogiar acríticament la figura de Samaranch i defensar que Garzón no sigui imputat per investigar crims del franquisme? Al meu entendre: rotundament no. Sens dubte, Samaranch hauria estat un dels darrers que s’haurien d’haver assegut, una vegada caiguda a llei d’amnistia pels criminals de la dictadura,(com diu voler el garzonià José María Mena), al banc dels acusats. A Catalunya, on més el vam patir, no hauríem hagut d’arribar al seu elogi acrític. Com a mínim, semblaria lògic que amb l’arribada de la democràcia se’l convidés a quedar en un discretíssim segon pla de la vida pública, malgrat que intentés fer valdre el seu canvi sobtat de jaqueta. Això mentre no es dignés a mostrar cert penediment per la seva -i des de les més altes instàncies- implicació amb la dictadura.

Deu ser que voler mantenir-se en el poder ad eternum en democràcia exigeix reconèixer els favors dels amics, per molt contraris a la democràcia que siguin. O que hi ha masses històries familiars lligades a alts càrrecs de la dictadura encara avui, encara que no ho sembli, a Catalunya. Suposo que quan Fraga ja no hi sigui mantindran, coherentment, els elogis a la seva persona ja que va tenir una actuació "responsable" en la transició i en la democràcia. O no?

Si es vol, estic d’acord amb què ens oblidem de passar comptes judicialment amb personatges i determinats fets del passat si ho creiem així (sobretot, si és que a Catalunya ens decidim a fer un projecte compartit i sobirà que miri endavant), però, siusplau, no siguem tramposos, que ja som grandets.